EMOCIONS I SENTIMENTS

L’allau d’emocions i sentiments és intensa, opressora, difícil d’entendre i de gestionar.

És important donar-nos permís per a plorar i que també el tinguin les persones del nostre entorn.

En el dol s’ha de plorar l’absència del nostre ésser estimat sense analitzar les raons de la seva mort.

Tot i així, és gairebé impossible en el dol per suïcidi plorar aquesta absència sense analitzar-ne les causes i suposa un cansament psicològic afegit, respecte al procés de dol en altres tipus de morts.

Tota persona supervivent a la mort per suïcidi portem el nostre procés de dol de forma única i personal, independentment de com hagi ocorregut. No existeix un termini de temps concret, cada persona en necessita el seu i ha de ser respectat pels altres.

La culpa

La presumpció de culpa cap als/ les supervivents d’una mort per suïcidi per part de la societat és encara molt significativa i devastadora en alguns contextos. No obstant això, desafortunadament nosaltres, els i les supervivents, som sovint els nostres propis “jutges implacables” a través de tots els “perquès” que ens plantegem: per què ho va fer? Per què no ho vam veure? Per què no ho vam evitar?

 

El sentiment de culpa que sentim “per alguna cosa” que es va dir o es va fer i que podríem haver fet d’una altra manera, és normal que aparegui en la majoria dels suïcidis.

 

Després d’un suïcidi analitzem els fets que van conduir a aquesta persona a prendre aquella decisió.

 

Ho fem de forma repetida, recreem sense parar els petits detalls del que creiem o pensem que deu haver estat la seqüència cronològica de les últimes hores, minuts i segons de la seva vida. Contínuament imaginem diferents escenaris per a recrear diferents finals i en el fons pensem en com podríem haver-ho evitat.

 

Però, per més que ho intentem, no aconseguim entendre les raons que van portar la persona a llevar-se la vida.

 

Els pares i mares que hem perdut un fill o filla per suïcidi sentim que “hem fet alguna cosa malament”, així com els seus germans i germanes. Si la pèrdua per suïcidi és una de les pèrdues més difícils que podem viure, al suïcidi d’un fill o una filla se li afegeix la mort antinatural o a destemps, i la desaparició abrupta i incomprensible de tota una vida i projectes de futur.

 

El dol per suïcidi d’un fill o filla pot ser dels més tràgics i complicats de gestionar psicològicament, ja que altera de manera irremeiable tant el nostre context personal i individual com el familiar.

 

La família, pares, mares, fills i filles, ens sentim responsables de qualsevol estrès situacional o conflicte que hagi tingut una suposada influència en el suïcidi d’aquella persona.

La vergonya, la ràbia

És freqüent el sentiment de vergonya que ens porta a no voler parlar de les circumstàncies de la mort. Alguns/es de nosaltres necessitem molt temps per a pronunciar la paraula “suïcidi”.

 

El sentiment de vergonya, l’estigma i els pensaments negatius que altres persones poden tenir sobre la família o l’entorn de la nostre persona morta poden portar-nos a un sentiment de solitud que fa que evitem la companyia. És normal sentir ràbia i esta enfadat amb la persona que ens ha abandonat i amb totes les persones que hagin pogut contribuir a portar a terme, de forma directa o indirecta, aquesta acció tan desesperada.

 

La ràbia és un sentiment passatger, que ens arrenca de la resignació. La seva intensitat anirà disminuint poc a poc, durant el nostre procés de dol.

 

Si la persona que ha mort era una persona que patia depressió o havia realitzat intents de suïcidi és natural que sentim al mateix temps sentiments aparentment contradictoris: d’una banda, una gran tristesa per la seva pèrdua, però també cert alleujament perquè tot ha acabat; ja no caldrà preocupar-se més perquè el pitjor, el més temut ha passat.

 

Conviure durant anys amb una persona que ha sofert tant és una experiència molt dolorosa per a totes les persones properes.